miércoles, 25 de noviembre de 2015

La república santboiana



He empezado una colaboración con el programa "La república santboiana" de Radio Sant Boi para hablar de astronomía (en catalán). En este post iré poniendo los audios que vayamos haciendo:

Lista de programas:




18 Noviembre 2015 (Gaia):









16 Diciembre 2015 (La estrella de Navidad):









20 Enero 2016 (¿Para qué sirve la astronomía?):












3 Febrero 2016 (El Origen de la Luna):











17 Febrero 2016 (Las ondas gravitacionales):











9 Marzo 2016 (La estación espacial internacional):














13 Abril 2016 (La teoria de la Relatividad):








viernes, 31 de julio de 2015

Sopa d'estrelles






Este verano hemos empezado una colaboración con "Catalunya Ràdio" con una sección sobre astronomía llamada "Sopa d'Estrelles" (en catalán).

Aquí iremos enlazando los audios a estos programas:



Programa 1 (24/07/2015): Llegada de New Horizons. Canción Pluto Mars. El cielo de verano.

Clip de audio: Haz click aquí





Programa 2 (31/07/2015): Planetas extrasolares. Blue Moon. Astronomía y cine.

Clip de audio: Haz click aquí



Programa 3  (07/08/2015): Astronomía y cine.

Clip de audio: Haz click aquí



Programa 4 (14/07/2015): Los sonidos de la astronomía

Clip de audio: Haz click aquí



Programa 5 (21/07/2015): Gaia

Clip de audio: Haz click aquí


viernes, 24 de abril de 2015

Hubble 25 anys


El diari El Punt-Avui em va demanar triar cinc imatges del Hubble d'aquests 25 anys i comentar-les. Aquí teniu la notícia que ha aparegut avui. Feu click a l'imatge per veure-la ampliada.







viernes, 14 de febrero de 2014

27. Un asunto muy grave

Una lectora de este blog (Sònia Sala) me ha enviado un correo pidiéndome que intente explicar a su hijo de 5 años, porqué "en la Luna se vuela y en la Tierra no". Es decir, explicar la gravedad. No sé si lo lograré, pero acepto el reto y lo intentaré con esta entrada. Ya me comentaréis si creéis que lo he logrado o no. ¡Allá vamos!





Mi amigo Isaac y yo estábamos el otro día paseando por el parque que hay cerca de nuestro cole. Le llamamos "el parque verde" porque hay mucho césped, plantas y árboles (incluso hay un estanque con patitos muy guay). Es como si hubieran metido un trocito de campo dentro de la ciudad. Es muy chulo.

Isaac es un poco vago y se cansa en seguida, así que al poco de entrar en el parque ya me estaba pidiendo que nos sentáramos en el césped para descansar y tomar el fresco un rato. Isaac vio un árbol muy grande que daba mucha sombra y corrió hacia él y se sentó apoyándose en el tronco. Pues bien, resulta que al apoyarse en el árbol, una manzana que había en el árbol se cayó y le dio de lleno en la cabeza.




Después de quejarse un rato del daño que se había hecho con la manzana, Isaac me dijo:

- ¡Jo! ¿Porqué me tiene que pasar esto siempre a mi? Siempre se me cae todo.
- Es que eres un poco torpe. - le contesté yo.
- Ya, pero ¿por qué se tiene que caer todo para abajo? El otro día estaba tomándome un vaso de leche, se me resbaló de las manos y se cayó al suelo, rompiéndose todo. ¡Mi madre me echó una bronca!





- Pues tu madre cuando se enfada da miedo...
- Y yo no había hecho nada. Yo no lancé el vaso al suelo. Simplemente se me escurrió y cayó él solito. Algo invisible me lo sacó de las manos y lo tiró al suelo, pero yo no fui.
- ¿Le dijiste eso a tu madre? ¿Que algo invisible te lo había quitado de las manos?
- ¡Pero es verdad! Las cosas normalmente no se mueven solas. Por ejemplo, me pedí un coche teledirigido, pero mis padres no me hicieron caso y me compraron un coche normal. Para que se mueva lo tengo que empujar o mover yo, no se mueve sólo. En cambio si suelto un vaso de leche, él solito se va para abajo.




- El coche si lo dejas caer también se va para abajo.
- Bueno, pues eso. Para abajo sí, pero para arriba o los lados, nada de nada.
- Hombre, pues dicho así tienes razón. Hay algo invisible que lo tira todo para abajo. Debe ser lo que mi padre llama "gravedad".
¿Pero la gravedad no es eso de los planetas y la Luna?
- ¡Pero si la Luna no se cae!
- Debe ser porque da vueltas alrededor de la Tierra.





- ¿¡Cómo!? ¿Que no se cae porque da vueltas a la Tierra?
- Si. Por ejemplo, cuando me tiras una pelota no cae sólo para abajo, a tus pies, sino que se acerca a mi, porque la has empujado. Imagina que me la pasaras muy fuerte. Pues entonces la pelota pasaría de largo.
- A lo mejor si te la tirara muy muy fuerte la pelota no caería nunca...
- Como la Luna.



- Bueno, más bien estaría cayendo para siempre.
- ¿Y los astronautas?
- ¿Que pasa con ellos?
- ¿Por qué flotan? ¿También caen para siempre?
- Supongo, porque también dan vueltas a la Tierra y hacen esas fotos tan chulas.







- Pero los astronautas de la Luna dan saltos muy grandes y parece que vuelan, pero no flotan para siempre, sino que también caen, pero más despacio.




- Lo que pasa es que la Luna es más pequeña que la Tierra y no atrae con tanta fuerza las cosas. En la Luna las cosas caen más despacito. Imagina que ponemos una pelota que pese mucho en una sábana. Esta pelota será la Tierra que es grande. La sábana se deformará. 





Cuando pongamos una canica más pequeña en la sábana, ésta caerá hacia la pelota pesada. Pero si la pelota no pesara tanto (como la Luna), entonces a lo mejor la canica no se entera que hay una pelota y no cae (o no cae tan rápido). Por eso los astronautas caen más despacio, porque la Luna es más pequeña.




- O sea, que los planetas más pesados tienen más fuerza para hacer caer las cosas hacia ellos.
- Me parece que sí.
- Claro. Y el Sol, como es todavía más grande que la Tierra, pues por eso damos vueltas a su alrededor.




- No sé. A mí sí que me empieza a dar vueltas la cabeza.
- Pues anda que a mí, que todavía me duele el golpe de la manzana...
- Anda, vamos a tu casa y se lo decimos a tu madre, a ver si te cura y de paso nos da algo para merendar.



jueves, 12 de diciembre de 2013

El cómic de Gaia


Si queréis  saber cosas sobre la misión Gaia sin necesidad de leer un largo texto y muchos números, os ofrecemos la oportunidad de leer "El cómic de Gaia", que hemos elaborado para intentar explicar de forma amena una misión espacial tan importante como Gaia (Agencia Espacial Europea, ESA).

Gaia pretende observar repetidas veces durante cinco años un total de mil millones de estrellas de nuestra Galaxia, para así conocer más detalles de su estructura, origen y composición.

Os podéis descargar el cómic en versión pdf, en este enlace.

Espero que lo disfrutéis.

http://www.am.ub.es/~carrasco/comicGaia.pdf

miércoles, 4 de diciembre de 2013

Gaia en "Historia y Vida"


 Aquí tenéis un artículo de la revista "Historia y Vida" (número 548 de Noviembre de 2013) en el que he colaborado, explicando la misión espacial Gaia y la evolución de la astrometría a lo largo de la historia.




Os podéis descargar el pdf haciendo click aquí.

martes, 23 de octubre de 2012

El vídeo de Gaia

El año que viene (2013) está previsto que se lance al espacio un satélite de la Agencia Espacial Europea (ESA) llamado Gaia, que permitirá observar mil millones de estrellas de nuestra Galaxia para saber cómo es actualmente y cómo se formó y evolucionó.

Esta es la misión para la que he estado trabajando los últimos 12 años y se acerca el momento de ver si todo lo que has estado haciendo contribuye al avance de la astrofísica o no.

Como estamos tan entusiasmados con esta misión, hemos decidido compartirla con todos vosotros en forma de vídeo, de la que he formado parte del equipo de guionistas, para explicaros cómo es el satélite, qué pretende observar y cómo, y también cuál es la participación española en la misión.

En estos tiempos que corren, saber que el estudio del Universo puede crear puestos de trabajo en España, contribuyendo a crear una potente industria creo que es algo que se debe hacer notar. Contribuir al avance tecnológico y científico de España sería una manera extraordinaria de salir de la crisis de la que todos nos sentiríamos además muy orgullosos.


Espero que disfrutéis estos vídeos como nosotros al hacerlos (http://gaiavideo.ub.edu/):

1. La misión Gaia. Participación Española:




2. Gaia. El satélite:



3. Contribución científica española:



4. Empresas españolas en Gaia:



5. Ciencia con Gaia:


viernes, 11 de mayo de 2012

El Tránsito de Venus de 2012

Supongo que a estas alturas todos sabréis (no entiendo porqué no ha sido titular de ningún periódico a estas alturas) que falta menos de un mes para que podáis ver el último tránsito de Venus de vuestra vida (el siguiente pasará dentro de 105 años, el 2117). Será el próximo 5-6 de Junio de 2012. 

Un tránsito de Venus es simplemente el hecho de que Venus se interpone entre el Sol y la Tierra, provocando un eclipse (pero que al ser Venus tan pequeñito en el cielo, no tapa todo el Sol, sino que simplemente se ve una manchita redonda en el disco solar.

Tránsito de Venus de 2004


Retransmisión por Internet:
Por desgracia, este tránsito ocurre cuando todavía es de noche en la península ibérica y aquellos que quieran ver el tránsito deberán viajar a algún lugar del mundo donde sea de día.  Esto es precisamente lo que hará un equipo de astrónomos de la Universidad de Barcelona (con el que colaboro personalmente). Y lo harán con la intención de retransmitirlo en directo para aquellas personas que no puedan viajar en esas fechas y podamos asistir al evento por Internet desde cualquier lugar del mundo.



 
El cómic del Tránsito de Venus:
Además, de esta retransmisión, estamos preparando otras actividades relacionadas con el tránsito de Venus, sobretodo con actividades centradas en cómo se han usado en la Historia los tránsitos de Venus para determinar la distancia al Sol. Para conocer de forma un poco más amena la Historia de los tránsitos de Venus la hemos publicado en forma de cómic:



(lo tenéis disponible en castellano o en catalán)



Prácticas para institutos de secundaria:
Además, si formas parte de un instituto de secundaria puedes realizar unas prácticas para calcular vosotros mismos en clase la distancia y tamaño del Sol, las distancias de los planetas e incluso de las estrellas.



Exposición "Las distancias cósmicas"
También hemos elaborado una exposición itinerante titulada "Las distancias cósmicas", donde se explica cómo se conocen las distancias a los objetos del Universo sin tan siquiera salir de la Tierra. La exposición la podéis visitar virtualmente por Internet o, incluso si tenéis pensado algún lugar donde se pueda acoger, pedirlo a través de un correo electrónico:





Entrevista en 8TV en el programa "8 al dia amb Josep Cuní":

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/per-a-que-serveix-lobservacio-del-transit-de-venus-entre-el-sol-i-la-terra/


Como veis no tenéis excusa para no seguir el próximo tránsito de Venus, para conocer su importancia histórica o incluso para saber cómo se miden las distancias a los objetos celestes.

PD: Por cierto, antes de que lo preguntéis, el hecho de que este año haya un tránsito de Venus NO quiere decir que el mundo se acabe este año, ni nada parecido.






miércoles, 2 de mayo de 2012

00. Un cop d'ull a l'Univers 2012

El próximo jueves dia 3 de Mayo se abre la inscripción para el curso de verano de astronomia "Un cop d'Ull a l'Univers" de la Universitat de Lleida, que un año más realizamos en el Centre d'Observació de l'Univers (Àger, Lleida) durante el fin de semana del 13 al 15 de Julio. 

Más información del curso e inscripciones en http://www.udl.cat/serveis/estiu/cursos-llistat/tecnologia/39.html

Cada año las plazas se acaban bastante pronto, así que os recomendamos que si estáis interesados reservéis plaza lo antes posible.

lunes, 4 de julio de 2011

El cielo de verano (Entrevista en La 2)

El pasado viernes 1 de julio me hicieron una entrevista en un programa de La 2 llamado "Para Todos La 2":











Aprovechando que tengo este blog, quiero puntualizar algunas de mis intervenciones, ya que con los nervios del directo creo que no acabé de explicarme lo suficientemente bien en algunos puntos:

  • Cuando hablo de la combustión de las estrellas me refiero a la fusión nuclear, no a la simple combustión que hacemos en la tierra al hacer fuego. En las estrellas no hay oxígeno. Así que la combustión no es posible, pero las reacciones nucleares en las que átomos de hidrógeno chocan entre ellos liberan mucha energía y es ésta energía la que hace brillar las estrellas y no hemos sabido reproducir de forma controlada en la Tierra para obtener energía limpia (su residuo sería simplemente agua caliente, nada de materiales radiactivos). Por eso sería tan interesante poder controlarla.
  • Hablo de que podríamos hacer turismo a otros planetas y menciono de pasada la posibilidad de estar 6 meses en un planeta, pero no toda la vida. En realidad estaba incluyendo el tiempo metido en la cápsula espacial hacia el planeta de turno, o sea el viaje. No hay ningún planeta en la actualidad que nos permitiera estar más de unos pocos días viviendo por allí, y siempre con los recursos que nos lleváramos nosotros y con escafandra para poder respirar. La verdad es que no sería nada cómodo pasar largos periodos de tiempo en otros planetas del sistema solar. Aunque con voluntad quizás en el futuro lejano encontremos alguna solución.
  • En mi última intervención parece como si quisiera desanimar a la gente que observe el cielo, porque no van a ver imágenes espectaculares como la del Hubble. Mirar el cielo es maravilloso, pero mucha gente piensa que va a ver las imágenes espectaculares de telescopios maravillosos, captadas durante mucho tiempo de integración de las cámaras y luego tratadas para eliminar el ruido de lectura y demás. Mi intervención intenta explicar a la gente que no se esperen ver ese tipo de imágenes a simple vista. Pero eso no quiere decir que mirar el cielo no sea espectacular. No hay nada como salir al campo y mirar el cielo nocturno para entender lo grande que es el universo y lo lejos que debemos estar de todo aquello que brilla de noche en el cielo. La de cosas maravillosas que deben pasar ahí arriba! De verdad, merece mucho la pena aunque no se vean colorines (que alguno se ve, de todas formas) o imágenes muy ampliadas de galaxias muy bonitas. Os animo a que salgáis este verano a ver el cielo y me contéis la experiencia!
Pues creo que estas eran mis 3 puntualizaciones. Espero que os haya gustado el vídeo.


    viernes, 20 de mayo de 2011

    Cursos sobre astronomía

    Con la llegada del verano empezamos a tener más tiempo para ir de terracitas y tomar algo al aire libre o para ir de camping a la montaña y pasar un buen rato disfrutando de la naturaleza. Es entonces cuando, disfrutando del airecito que nos da en la cara, de repente nos reclinamos en nuestra silla y miramos hacia arriba, hacia ese cielo al que raramente dirigimos la vista durante el resto del año y que descubrimos que sigue allí y que tiene un aspecto maravilloso esa noche.

    Tantas estrellas que nunca vemos, la Luna que parece saludarnos con una sonrisa. Allá arriba hay otros planetas, otros soles, otras galaxias, ... Quizás haya alguien en la otra punta del Universo tomándose un refresco y mirando hacia mi pequeño planeta azul y quizás nos estemos cruzando la mirada ahora mismo. ¡Qué maravilloso sería poder conocer un poco más de lo que hay más arriba de las nubes, cómo son las estrellas, qué son esas estrellas fugaces que aparecen de vez en cuando.

    ¿Cómo los astrónomos serán capaces de saber tantas cosas del Universo? Seguro que se lo inventan. ¿Que el Universo tiene miles de millones de años? ¿Acaso había alguien allí para saberlo? ¿Que esa estrella está a miles de grados de temperatura? ¿Quién ha ido con un termómetro allí para asegurarme que eso es así? ¿Y la Tierra redonda dando vueltas al Sol? ¿Porqué no plana y el Sol girando alrededor nuestro?

    Por suerte, el verano también nos deja tiempo para intentar aprender todas estas cositas y hay muchos cursos que se organizan a nuestro alrededor en los que por fin podemos tener a alguien que sepa de lo que nos interesa al que podamos preguntar en persona todas nuestras dudas sobre el tema.

    Así que os recomiendo que no dejéis pasar la oportunidad de resolver vuestras dudas y os informéis sobre los cursos que os interesan. Estoy convencido que en algún centro cívico cercano, alguna universidad, algún colegio, agrupación, centro de estudios, ...

    Sin ir más lejos, y si me permitís que me haga un poco de auto-propaganda en mi propio blog, a mí me espera un veranito bastante ocupado intentando acercar la astronomía a todo el mundo. De momento, se han abierto las inscripciones para dos cursos que haré este Julio sobre astronomía en los que, sin asumir ningún conocimiento previo, disfrutaré viendo cómo alumnos van emitiendo de vez en cuando exclamaciones de sorpresa ante los fenómenos astronómicos que les vaya mostrando y explicando.

    De verdad que cada año me lo paso muy bien sabiendo que después del curso hay algunos alumnos que por fin se han decidido a comprarse un telescopio o a ver más documentales de astronomía para aprender más cosas.

    Así que, por si os interesa y alguno de los cursos os queda cerca os paso los enlaces para que os informéis y os inscribáis si os apetece.


    ASTRONOMIA BÀSICA

    Fechas: 11 al 15 de julio. De 9:00 a 15:00
    Lugar: Facultad de Geografia i Història UB, C/Montalegre, 6,
                Barcelona (España)
    Profesores: José M. Carrasco Martínez (Universitat de Barcelona), Francesc Vilardell (Institut d'Estudis Espacials de catalunya)
    Organizado por: Colegio Oficial de Doctores y Licenciados de Cataluña (CDL)
    Duración: 30 horas
    Plazas: 20 alumnos
    Inscripciones: Web del CDL



    UN COP D'ULL A L'UNIVERS   

    Fechas: Del 8 al 10 de juliol

    Lugar: Centre d'Observació de l'Univers, Àger, Lleida, España
    Profesores: Josep Manel Carrasco Martínez (Universitat de Barcelona), Xavier Palau Molins (Fundació Joan Oró), Salvador J. Ribas Rubio (Consorci del Montsec) i Francesc Vilardell Sallés (Institut d'Estudis Espacials de catalunya)
    Organizado por: Universidad de Lleida (UdL) y Centre d'Observació de l'Univers (COU)
    Duración: 20 horas
    Plazas: 35 alumnos
    Inscripciones: Web UdL



    Si, en cambio, no os va bien ninguno de estos dos cursos por fechas o por lugar o se han acabado las plazas y querríais organizar algún curso o charla en vuestro centro, por supuesto que estoy totalmente abierto a que me enviéis vuestras propuestas y veamos si encontramos algunas fechas que nos vayan bien a todos para hacer que la astronomía baje un poquito por unos días para poderla ver y tocar desde más cerca.

    Un saludo,

    José Manuel Carrasco
    Astrónomo de la Universidad de Barcelona

    lunes, 9 de mayo de 2011

    Entrevista sobre la Luna [CAT]

    La semana pasada me entrevistaron en un programa de televisión llamado "Districte 8" de TV L'Hospitalet. Me preguntaron cosas sobre la Luna (orígenes, mareas, exploración, ...).

    Os pongo el enlace al vídeo de la entrevista (en catalán)

    Espero que os guste.



    La Lluna (entrevista a JMC a "Districte 8" de l'H televisió) from Piscopo on Vimeo.

    miércoles, 15 de diciembre de 2010

    Respostes a l'Ossa Menor

    El passat 26 de novembre vaig conèixer uns amics molt especials. Es tracta dels nens i nenes de P3, P4 i P5 del col.legi "La Sagrera" de Santa Eulàlia de Ronçana.

    Resulta que les seves classes tenen aquest any noms relacionats amb el món de l'astronomia. Les classes de P3 es diuen "El Sol" i "La Lluna". Les classes de P4 són "La Terra" i "Saturn" i els de P5 són "L'Ossa Major" i "L'Ossa Menor". Per això vaig voler conèixer els nens d'aquestes classes i així els podia explicar millor en persona coses sobre el nom de la seva classe.

    Va ser tot un dia en el que ens vam divertir molt fent tallers relacionats amb l'astronomia i mirant imatges molt xules de l'Univers. Vam fer un coet, cràters a la Lluna, models en petitó dels planetes, la nostra pròpia màquina de fer constel.lacions, ...

    Tot i això, el temps se'ns va fer molt curt i van quedar moltes preguntes sense respondre. Per això, els nens de la classe de l'Ossa Menor em van preparar una llista de preguntes sobre astronomia que ara intentaré respondre el millor que pugui des de la distància. Espero que la seva mestra Elisenda (per cert, una mestra genial!) els hi pugui explicar tot allò que no entenguin en les meves respostes (és molt més fàcil explicar les coses en persona i molt difícil fer-ho en quatre línies).

    En fi... Una salutació a tots els nens i nenes i a les mestres del col.legi "La Sagrera". Ha estat un veritable plaer conèixer-vos.

    I si qualsevol del lectors d'aquest bloc encara té més dubtes i me'ls vol enviar, estaré encantat de contestar el millor que pugui.

    Una abraçada a tots,

    Josep Manel





    ESTRELLES I CONSTEL·LACIONS

    Martí: Quina és l’estrella que està més a prop del Sol?

    L'estrella més propera al Sol es una estrella anomenada "Pròxima Centauri" (quin nom més adequat, oi?) de la constel.lació del Centaure. Es troba "només" a uns 40 milions de milions de quilòmetres i si poguéssim anar tan ràpids com la llum, tot i això, trigaríem més de 4 anys a arribar-hi. Malgrat estar tan a prop nostre no es pot veure sense l'ajuda de telescopis perquè és una estrella molt petita (7 vegades més petita que el Sol) i freda (3000 graus més freda que el Sol),  de color vermell i brilla molt poc. 





    Laia: Quina és l’estrella que està més lluny del Sol?

    L'estrella més llunyana que hem pogut veure fins ara es va descobrir a primers de 2009 amb la col.laboració d'uns astrònoms espanyols. De fet, més que l'estrella, el que es va poder observar va ser l'explosió d'aquella estrella com a supernova. Aquella estrella estava tan lluny que la llum d'aquella explosió ha trigat a arribar-nos a nosaltres uns 13000 milions d'anys. En aquell moment, l'Univers feia molt poc que s'havia creat (només uns 500 milions d'anys), així que, a més de ser l'estrella més llunyana també és la més vella que coneixem.



    Laura: Les estrelles de l’Ossa Menor es mouen?
    Totes les estrelles que veiem al cel es mouen. Estan girant al voltant del centre de la nostra galàxia, la Vía Làctia, a una velocitat molt gran. El nostre Sol, per exemple, cada segon es mou 220 km al voltant del Centre Galàctic.
    No he trobat cap animació de l'Òssa Menor. Però sí del moviment de les estrelles de l'Ossa Major i de com en el futur la visió que tenim de la constel.lació s'anirà deformant. Això sí, aquesta animació recorre 200000 anys. El moviment de les estrelles durant la vida d'una persona no és tan evident com això:



    Hugo: Perquè l’Ossa Major té moltes estrelles?
    Les constel.lacions són dibuixets al cel que la gent ha fet unint les estrelles del cel. Així doncs, una constel.lació pot ser tan gran o petita com decidim que sigui, segons quantes estrelles necessitem per fer el dibuixet de l'Òssa, per exemple, ajuntant puntets.

    Marc F.: Les estrelles que tenen foc pel darrere com una cua... existeixen? (com la de Nadal)
    Sí, Marc. Però de fet no són estrelles com el Sol, sinó que li diem cometes. Els cometes són grans boles de neu bruta que viatgen entre els planetes del Sistema Solar i que quan s'apropen molt al Sol es comencen a desfer i van deixant restes pel seu camí. Aquestes restes fan rebotar la llum del Sol, com si fossin petits miralls, i això és la cua del cometa que veiem des de la Terra. D'aquests cometes es veuen sovint al cel (cada pocs anys hi ha algun prou brillant). Un cometa molt famós és el cometa Halley, que es pot veure cada 75 anys.


    Oriol: Quan s’acabi el gas del Sol què passarà?
    Quan el Sol ja no tingui més gas per anar produint llum, aleshores s'anirà apagant de mica en mica fins a convertir-se en una nana blanca. Abans d'això, però, el Sol passarà per altres etapes a la seva vida en les que es farà molt gran, convertint-se en una gegant vermella. Quan jo era petit i em vaig assabentar d'això em vaig preocupar molt, perquè no volia que el Sol s'apagués. Després em vaig adonar que, de fet, encara falten molts i molts anys perquè això passi (uns 4500 milions d'anys) i no cal preocupar-se: Cada cop que vulguem anar a la platja a jugar amb la sorra l'aigua de ben segur que el Sol estarà encara allà per donar-nos la llum i la calor que tant ens agrada.


    PLANETES

    Carla: Perquè Mercuri té cràters?

    Quan es van formar els planetes, hi havia molts asteroides (que són com muntanyes volant per l'espai). Aquests asteroides xocaven contínuament contra els planetes i els hi feien forats (els cràters) a la seva superfície. Els planetes grans, com ara la Terra, tenen per sota de la seva escorça, una capa de lava (com la que surt pels volcans de tant en tant) que fa que l'escorça llisqui i uns continents xoquin amb els altres de tant en tant (molt de tant en tant, parlem de milers d'anys, i a més de forma suau). Així és com es formen les muntanyes, per exemple, pel xoc de dues plaques d'escorça. Aquests xocs, que provoquem molts terratrèmols, canvien l'aspecte dels cràter dels que parlàvem al començament. Per això a la Terra hi ha pocs cràters visibles avui dia (només podem trobar els cràters més nous que encara no ha donat temps d'esborrar). A Mercuri, o a la Lluna, en ser més petits que la Terra, no hi ha cap capa de lava per sota i no s'esborren els cràters que hi hagi a la seva superfície. Per això tenen molts cràters. És com si fessim un dibuix a la pissarra i no el poguéssim esborrar, perquè hem perdut el borrador. Al final, si fem molts dibuixos un darrera l'altre, la pissarra estarà molt bruta.








    Marc F.: Perquè Venus té tants núvols?
    L'atmosfera de Venus és molt densa i està composada de diòxid de carboni (el gas en que convertim l'oxigen que respirem les persones). A la Terra, aquest gas és absorbit de nou per les plantes, que tornen a produir oxigen i el cicle comença un altre cop. A Venus, com que no hi ha plantes, el diòxid de carboni es va acumulant i acumulant i l'atmosfera es va fent cada cop més i més densa. Els núvols de Venus estan fets d'àcid sulfúric (una sustancia molt corrosiva que desfa tot el que toca). Aquest àcid sulfúric vé de l'interior de Venus i es alliberada a l'atmosfera perquè a Venus hi ha molts volcans que van treient molta lava cap a fora.






    Gabriel: Com es mou la Terra?
    La Terra és com una baldufa que gira i gira mentre dona voltes al voltant del Sol. Els astrònoms, el moviment de girar li diem rotació i al fet de donar voltes al voltant del Sol li diem translació. Igual que una baldufa quan està a punt de caure, la Terra també fa altres moviments més estranys, com ara la precessió. Aquesta precessió és la que fa que no sempre el pol Nord miri cap a l'estrella Polaris. Fa 13000 d'anys, l'estrella que marcava el nord en el cel era l'estrella Vega, de la constel.lació de la Lira, i ho tornarà dintre de 13000 anys més.

    Santi: Perquè el planeta Mart és vermell?
    El color vermell de la superfície de Mart es dóna perquè tota la terra i sorra que hi ha esta molt "rovellada". Això passa perquè les roques i sorra d'allà tenen molt de ferro en la seva composició.








    Unai: Perquè Júpiter té una taca?

    La gran taca vermella de Júpiter és un gran huracà (una tempesta molt gran amb forma d'embut). Però aquest huracà a Júpiter és espectacular. Penseu que es va descobrir l'any 1664 (fa més de 300 anys) i encara hi dura la mateixa tempesta. A més la gran Taca de Júpiter té més del doble que el tamany del planeta Terra. Us imagineu una tempesta tan gran i llarga? No tindriem gaire dies de bon temps per sortir a jugar al parc!!



    Andrea: Perquè Júpiter té ratlles fosques i clares?

    Les ratlles de Júpiter són núvols que tenen un color diferent, perquè estan composades de diversos materials (amoníac, sofre, ...), i que, com Júpiter gira tan ràpid i als forts vents es desfan en forma de ratlles.


    Marc B.: Perquè és tan gran Júpiter?

    Tinc un amic que quan arribem al menjador per dinar sempre arriba el primer i es menja tot lo bo del menú abans que ningú. Quan arribo jo ja no queda gaire menjar a taula per poder escollir. No sé com s'ho munta, però sempre arriba el primer. Amb Júpiter passa una mica el mateix. No sé perquè va ser ell qui va agafar tot el que hi havia que el Sol no volia quan es va formar i s'ho va "cruspir" ell per a ser tan gran. Suposo que devia arribar el primer. Quan la Terra va començar-se a formar, Júpiter ja s'havia agafat per ell tot el que va voler i la Terra es va haver de conformar amb el que quedava. A més, el meu amic, quan més menja, més gana té. Júpiter igual, quan més gran és, més material atrau degut a la força de la gravetat i més gran es fa.

    Oriol: Perquè Saturn té anells?
    Els anells de Saturn són, de fet, molts trossos de gel que estan donant voltes a Saturn. Però no és un anell sòlid com els que trobem a les joieries. Es creu que, durant el procés de formació, Saturn va trencar una de les seves llunes, que es va desfer en molts trossets que van seguir donant voltes a Saturn, formant l'anell que veiem des de la Terra.




    Hugo: Perquè Saturn té moltes anelles? (7)
    Quan es va descobrir que Saturn tenia un anell, només es va poder veure un i prou. Però de mica en mica, es van anar utilitzant telescopis que ampliaven la imatge cada cop més. Així es va dir que no només hi havia un anell, sinó més d'un amb espais buits entremig. Però de fet, si mireu una imatge dels anells de Saturn de prop veureu que no hi ha només 2, 3 o 7 anells, sino molts més anells. 



    I es que, en veritat, com que els anells són trossos de gel petits, de fet podrien dir fins i tot que no hi ha cap anell, sino que són moltes llunes petitones que donen voltes a Saturn. O sigui que depén de què entenguem per anell en trobarem més o menys.


    Yara: Perquè el 1r anell de Saturn és més gran?

    Quan una lluna dóna voltes a un planeta, hi ha zones on el satèl.lit no es troba a gust i no es queda massa temps. I al contrari, hi ha altres regions on un satèl.lit pot estar-se molt de temps de forma estable. A l'anell de Saturn, on hi ha forats és allà on els trossos de gel que el formen no estan a gust i marxen d'allà i els anells més grans és on hi ha més trossos de gel perquè es queden allà més temps. Per això hi ha anells a Saturn de mides diferents i forats entre ells.

    Andrea: Perquè Saturn té unes ratlles fines?
    Les ratlles fines de Saturn són els seus núvols que s'estiren per l'efecte del vent tan fort que hi ha (el vent de Saturn va a 1800 km/h). Això mateix li passava a Júpiter i a les seves bandes, recordeu?

    Adrià: Perquè Saturn és marró i groc?
    Els colors de Saturn són degut al color dels seus núvols, que és l'únic que veiem. No tots els seus núvols estan composats dels mateixos elements i per això tenen colors diferents.

    Nelson: Perquè Urà és tan clar (blanc)?
    El color d'Urà (més aviat blavós) és perquè contè metà, que té aquest color perquè absorbeix tota la llum vermella, a la seva atmosfera.







    Aitana: Perquè l’últim planeta (Neptú) és tan blau?
    Igual que Urà, Neptú conté molt metà, donant-li aquest color blau tan maco.

    Martí: Perquè Neptú té taques blanques?
    Les taques de Neptú són també huracans de la seva atmosfera, igual que passava amb Júpiter i la seva gran taca fosca. La gran taca fosca de Neptú es va observar l'any 1989. Quan 5 anys després un telescopi anomenat Hubble va voler observar-lo de nou, resulta que ja havia desaparegut. O sigui que les tempestes de Neptú sembla no triguen tant a marxar com a Júpiter.



    ALTRES

    Marc B.: Perquè la gent del Pol Sud per estar rectes ha de fer el pi?
    La gent del Pol Sud no cal que facin el pi tot el dia per anar de casa a l'escola o al parc (us imagineu com seria tirar-se per un tobogan si haguéssim d'anar cap per avall tot el dia?). Per sort, els nens del pol sud poden jugar al parc sense necessitat de treballar en un circ!! La Terra és com una pilota rodona. Hi ha una cosa, que els astrònoms anomenem gravetat, que ens fa caure cap al centre de la Terra (per sort, no ens enfonsem cap avall i el terra ens manté a part de fora de la Terra). Fixeu-vos que no he dit que caiguem cap avall, sinó cap al centre de la Terra. Per nosaltres el centre de la Terra està sota els nostres peus i quan fem un salt tornem a caure cap avall, oi? Doncs per un nen del pol sud, el centre de la Terra també es troba sota els seus peus i també cau cap avall, però el seu 'avall' i el nostre no és el mateix perquè el centre de la Terra es troba en direccions oposades. Si fossim un nen en el pol sud caminaríem exactament igual que com ho fem aquí. De fet, pels nens del pol Sud els que estem al revés som nosaltres!

    Yara: Perquè els planetes roden al voltant del Sol?
    La mateixa força de la gravetat que ens fa estar pegats a la superfície de la Terra és la que fa que la Terra, i els altres planetes, girin al voltant del Sol. La Terra pesa més que nosaltres i per això ens atrau cap al seu centre. Doncs bé, el Sol pesa mooolt més que la Terra, i per això els planetes es veuen atrets pel Sol. Si la Terra no es mogués mica, el Sol faria que poc a poc anéssim caient cap a ell i acabaríem xocant-nos contra el Sol. Però per sort la Terra es mou i el màxim que pot fer el Sol és anar tibant cap a ell, com si estiguéssim lligats amb una corda imaginària i la Terra no es pot separar del Sol més del que ens deixa la corda imaginària. Això és una sort, de fet, perquè si ens allunyéssim massa del Sol començaríem a tenir molt de fred i la Terra no seria un lloc massa maco per viure-hi.

    Marc F.: Perquè floten els astronautes dins el coet quan s’han tret el cinturó?

    Imagineu que el coet encara no s'ha enlairat. Si estem a dins del coet i saltem d'una cadira, nosaltres caiem cap avall, però com el coet esta quiet i no cau, aleshores al final toquem el terra del coet. Però què passa si el coet no està quiet i també cau com nosaltres? Mai tocaríem el terra del coet, perquè el coet també cau a la mateixa velocitat que nosaltres. És el mateix que passa en un parc d'atraccions, a la muntanya russa. Quan el tren de la muntanya russa cau en caiguda lliure, sembla que ens aixequem el cul de la cadira i és perquè estem caient a la mateixa velocitat que ho fa el trenet. Doncs això mateix és el que li passa a un astronauta. A l'espai, el coet i l'astronauta cauen a la mateixa velocitat i sembla com que l'astronauta sura i no cau, però en realitat tots dos, coet i astronauta, estan caient cap a la Terra. El que passa és que no cauen pel mateix que la Terra no cau cap al Sol, perquè el coet s'està movent i l'únic que pot fer la Terra és lligar-lo una mica amb la corda invisible que parlàvem abans.


    Aitana: Perquè els coets tenen una punta a dalt tant punxeguda?
    Els coets quan s'enlairen i, sobretot quan aterren, necessiten tenir aquesta forma punxeguda.  De fet, és el mateix que els hi passa als nedadors a la piscina. Quan fan un salt en trampolí cap a l'aigua, si cauen de planxa es fan molt de mal a la panxa. Però si salten de cap amb els braços estirats per assemblar-se als coets, aleshores sembla que l'aigua els hi llisca pels costats i ja no fa tant de mal. Si un coet no tingués aquesta forma, quan entrés a l'atmosfera de nou xocaria de sobte amb l'aire de l'atmosfera i es donaria un bon cop de sobte. Això podria trencar el coet. perquè això no passi se'ls hi dóna aquesta forma. És curiós però, un cop el coet està fora de l'atmosfera de la Terra ja no importa la forma que tingui. Podria ser quadrat, rodó o amb forma de salsitxa i aniria igual de ràpid o lent, perquè a l'espai no hi ha aire que el freni.





    Santi: Perquè sempre funcionen i no s’apaguen els coets a l’espai?

    Heu jugat mai al hockey de taula? Hi ha a molts centres comercials. Fiques una moneda a la taula i comença a sortir aire i surt un disc per un costat de la màquina. Aleshores, quan poses el disc pla sobre la taula, el disc sembla que sura. I quan li dones un cop, el disc comença a lliscar i va molt ràpid. Sembla que si la taula fos més llarga, el disc podria continuar i continuar sense parar-se mai. En canvi, quan la moneda s'acaba i ja no hi surt aire, el disc és molt difícil fer-lo moure. Doncs a un coet li passa el mateix. Quan un coet s'enlaira li hem de donar un cop molt fort per fer-lo sortir. Però un cop està a l'espai, com allà no hi ha res que el freni, doncs pot viatjar sense problemes i no necessita cap motor que el continuï empenyent. Només cal que tingui uns petits motors per canviar de direcció.



    Adrià: Perquè no surt foc dels coets quan són a l’espai?


    Com ja li he dit al Santi en la seva pregunta de perquè funcionen els coets a l'espai, amb el cop inicial que li donem en sortir de la Terra, el coet pot viatjar sense haver d'encendre els motors durant tot el viatge. Això, de fet, és una sort, perquè els motors no podrien funcionar a l'espai, encara que volguéssim. El foc necessita l'oxigen que hi ha a l'aire respirem per poder cremar. Si en una habitació no hi hagués gens d'oxigen, no podríem encendre foc. Això és el que passa, per exemple, quan una espelma la tapem amb un got. L'espelma continua cremant fins que l'oxigen s'acaba i aleshores s'apaga.









    Doncs bé. A l'espai no hi ha gens d'aire i per això no es poden encendre els motors de combustió per empènyer el nostre coet.

    Adrià: Perquè els coets tenen una finestra rodona?
    Les finestres dels coets són rodones perquè així són més fortes i resistents. Els primers coets que es van fer tenien les finestres quadrades, però sempre es trencaven. Així que estudiant quina era la millor forma de la finestra perquè no es trenqués van arribar a la conclusió que havien de ser rodonetes.


    Marc B.: On viuen els extraterrestres?
    perquè hi hagi vida en un planeta s'han de complir una sèrie de
    condicions. La més important de totes és que hi hagi aigua líquida. I no
    només es necessita l'aigua per beure-la. La vida a la Terra creiem que es
    va formar a dins dels oceans, protegida de les radiacions molt
    energètiques que hi havia quan la Terra es va formar i que no haguessin
    permès que es formés la vida. L'aigua els hi feia d'escut als primers
    microbis que van a aparèixer a la Terra i de mica en mica es van anar
    transformant, evolucionant fins a criatures més complexes, que podien
    sobreviure fora de l'aigua, com ara els humans. Si un planeta està massa
    lluny del Sol, l'aigua es congela, convertint-se en gel. Si pel contrari
    està massa a prop, l'aigua s'escalfa massa i s'evapora com quan estem
    bullint aigua per fer una sopa a la cuina. Al Sistema Solar, només la
    Terra es troba dins de la regió on l'aigua pot estar líquida a la seva
    superfície, però potser al voltant d'altres estrelles i ha planetes on
    l'aigua pot ser líquida. 
     
    Marc F.: En quin planeta viuen els extraterrestres?
    Fins ara no hem pogut detectar vida fora de la Terra ni em pogut parlar
    amb extraterrestres d'altres móns. Potser algun dia en trobarem en algun
    lloc però, ara per ara, els únics extraterrestres que hem conegut són els
    que apareixen a les pel.lícules i dibuixos animats, que són inventats
    pels propis éssers humans. Hi ha molta gent que diu haver-los vist i fins
    i tot parlat amb ells, però quan els científics investiguen a fons sempre
    resulta que no és veritat i que els OVNIS no existeixen.

    Marc F.: Perquè els extraterrestres són verds?
    No sabem com són els extraterrestres, perquè no hem vist cap. Però, en cas
    que existissin, podrien ser molt diferents dels humans. Estem acostumats a
    veure les persones amb 2 ulls, un nas, una boca, dues orelles, etc... Però
    res ens assegura que la vida a tot arreu de l'univers hagi de ser així. O
    sigui, seria molt estrany que els extraterrestres fossin com els humans i
    l'unica cosa diferent fos que tenen la pell verda. Segurament tampoc no
    s'assemblin a cap animal dels que coneixem (llangardaixos, mosques, ...).
    Encara no tenim prou imaginació com per intentar endevinar com són els
    extraterrestres (tot i que hi ha gent que ho intenta contínuament).
    
    
    Tots: Quina és la feina d’un astrònom? 
     
    Hi ha molts tipus d'astrònoms. Hi ha un tipus d'astrònom que es dedica a observar el cel. Mira les estrelles amb el seu telescopi durant la nit i intenta trobar-hi alguna cosa interessant. Alguns d'aquests astrònoms troben alguna cosa que ningú sap explicar perquè és així, o fins i tot, com pot ser que existeixi. Aleshores un altre astrònom intenta explicar aquesta nova incògnita i proposa una teoria. Moltes vegades, per demostrar que aquesta teoria és encertada cal observar de nou el cel amb un telescopi més potent encara o que pugui mirar més objectes d'aquests estranys, per saber si tots són iguals i si la teoria explica aquests nous casos també. Aleshores necessitem un altre tipus d'astrònom que es dediqui a dissenyar i construir el nou instrument que tots els astrònoms estan demanant a crits. Jo sóc un astrònom d'aquest últim tipus. Estic construint un telescopi, anomenat Gaia, que enviarem a l'espai per observar moltes més estrelles de les que mai s'han observat i que ens ajudarà molt a saber com és la nostra Galàxia, com es va formar, com són les estrelles que la formen, i moltes altres coses més. Però de fet, també em dedico a mirar el cel amb telescopis i a proposar teories sobre el que veig. Així que els astrònoms fem una mica de tot per intentar entendre el que volem saber. És una professió molt xula, tot i que una mica difícil.
    
    
    Yara: Perquè ha triat aquesta feina?
    Durant la meva visita al vostre cole i amb les preguntes que m'heu fet haureu vist que hi ha moltes coses de l'Univers que són meravelloses. L'Univers és molt gran, molt bonic, molt interessant i misteriós. I nosaltres vivim en una casa dins d'una ciutat molt petitona, dins d'un continent que hi ha a dins de la Terra. I la Terra és un planeta molt petitó comparat amb Júpiter o el Sol. I el Sol és una estrella no massa gran, hi ha de molt més grans. I totes aquestes estrelles estan dins de les galàxies, on hi ha milions d'estrelles com el Sol. I així podríem continuar i continuar fins adonar-nos que nosaltres som molt petitons i que hi ha moltes coses més a descobrir en l'Univers que no tenim ni idea de com són. Per què l'Univers és tan gran? Jo no necessito tant d'espai ni per jugar un partit de futbol!! Si m'encanta mirar els colors de les flors de camí a casa, imagineu com em puc quedar de meravellat mirant les estrelles i galàxies del cel! Hi ha moltes coses que desconeixem de l'Univers i jo vull ser un dels que ajudin a descobrir coses noves de l'Univers. Per això m'he fet astrònom. Per conèixer una persona no és suficient saber com és la seva ungla del dit, necessitem mirar la persona sencera, els ulls, la boca, el nas, els braços, ... Jo vull conèixer l'Univers i no em vull quedar només en conèixer la Terra. Necessito mirar l'Univers sencer per intentar entendre perquè estic aquí.














    viernes, 16 de julio de 2010

    26. ¿Y eso qué año fue?

    - ¿Yo es que lo que quiero es poder ver la batalla real de las Termópilas?
    - ¿Ver la batalla de las Termópilas?
    - Sí, ya sabes, la de la película "300". Esa de los Espartanos, comandados por Leónidas, contra los Persas, con Jerjes I a la cabeza.
    - Pero no lo entiendo...


    Fotograma de la película "300" que recrea la batalla de las Termópilas.

    Aquel hombre tuvo que pasarse un rato explicándome cuál era su plan. Yo estaba allí, en mi despacho, escuchando cómo aquel aficionado a la historia me explicaba su idea para poder ver, como si fuera en video, una batalla que había ocurrido hacía 2500 años, gracias a la astronomía. Al final, aunque no del todo, creo que entendí su idea. Intentaré explicárosla.

    Cuando pulsas el interruptor de la luz, la bombilla se enciende inmediatamente y vemos su luz instantáneamente aunque estemos muy lejos. Así que no es raro pensar que la luz viaja con una velocidad infinita y que por eso tarda cero segundos en viajar de un lugar a otro, aunque estos dos lugares estén muy lejos.

    Aunque yo personalmente eso nunca me lo he creído. Vamos a ver, si yo necesito un tiempo concreto para recorrer los 100 metros lisos (no diré cuantos segundos, o minutos, necesito para hacerlo), por mucho que Usain Bolt lo haga en menos tiempo, unos 9.58 segundos, Bolt también ha tardado algo. Es decir, no se materializa instantáneamente de la salida a la meta en cero segundos. Parece increíble que alguien pueda pensar que algo tarda un tiempo nulo en moverse de un lugar a otro. Pues bien, esto es lo que se creía de la luz. Que era instantánea, como el Nesquik.

    Por suerte, ahora se sabe que la luz no tiene una velocidad infinita, sino que simplemente va muy rápido (recorre 300000 quilómetros cada segundo). Claro, así se entiende que nos pareciera instantánea. La luz tardaría sólo unos 0.3 microsegundos en recorrer los 100 metros que Bolt recorre en 9.58 segundos.

    El retraso de la luz se empezaría a notar únicamente cuando nos separáramos mucho de la bombilla. Si, por ejemplo, nos situáramos a 300000 quilómetros, la luz tardaría un segundo en llegarnos. ¿Hay algo a 300000 quilómetros? Pues precisamente la Luna está más o menos a esa distancia. O sea, que si encendiéramos una bombilla en la Tierra, la gente de la Luna tardaría en verla encender un segundo. Y al revés. Si la bombilla se encendiera en la Luna, nosotros la veríamos encender un segundo después.

    ¿Bombillas en el espacio? ¿De qué me estás hablando? No hay bombillas en la Luna. Al menos hasta que McDonalds no vaya a la Luna a poner anuncios de la M gigante para que la veamos desde la Tierra.

    No hay bombillas artificiales, pero sí naturales: Las estrellas. Por ejemplo, el Sol. ¿Tarda mucho la luz del Sol en llegar a nosotros? Pues tarda unos 8 minutos en viajar del Sol a la Tierra. O sea, que si el Sol se apagara ahora no nos enteraríamos hasta dentro de 8 minutos. Así que voy a ir resumiendo por si te quedas sin luz para leer de aquí a 8 minutos.


    La luz tarda un cierto tiempo en viajar de los astros a la Tierra.



    La velocidad de la luz nos permite definir distancias de una forma curiosa. A ver, si la luz tarda un segundo en llegar de la Luna a la Tierra y 8 minutos en viajar del Sol a la Tierra, ¿qué está más lejos, la Luna o el Sol? Está claro, ¿no? El Sol.

    Pues podemos decir que la Luna está a un segundo-luz y que el Sol está a 8 minutos-luz. Un segundo luz es la distancia que recorre la luz en un segundo. Un minuto-luz la distancia que recorre en un minuto. Y así podríamos definir la hora-luz, semana-luz, año-luz ...

    Cuando le mencioné a un amigo el año luz, él me preguntó: ¿Y qué año fue ese? El año luz no es una medida de tiempo, sino de distancia. Es la distancia que recorre un rayo de luz en un año.

    Bueno, en resumen. Que cuando vemos las estrellas y demás cuerpos celestes en realidad los estamos viendo tal y como fueron en el pasado. Por ejemplo, el planeta más alejado de nuestro Sistema Solar, Neptuno está a 4 horas-luz. Lo vemos tal y como era hace 4 horas, bastante antes de que empezaras a leer este texto (yo no estaba ni despierto).


    La estrella más cercana al Sol, Próxima Centauri, está a 4 años-luz. Hace 4 años mi hijo Bruno aún no había nacido (ahora tiene 3 años). La estrella más brillante del Cielo, Sirio, está a 8.6 años luz, más o menos el tiempo que ha pasado desde el atentado a las Torres Gemelas de Nueva York. Spica, la estrella más brillante de la constelación de Virgo, está a 260 años-luz. Es decir, la luz que vemos de Spica fue emitida el mismo año de la muerte de J.S. Bach.

    La luz que vemos de las Pléyades se emitió cuando Galileo apuntaba por primera vez un telescopio al cielo hace 400 años. La luz de la nebulosa NGC6188 se emitió cuando construían las pirámides de Egipto, hace 4500 años. Los objetos de la otra punta de la Vía Láctea, emitieron su luz cuando la Tierra establa poblada por Neandertales, hace 100000 años. La galaxia de Andrómeda, M31, una de las más cercanas a la nuestra, está a 2 millones de años-luz, la Tierra estaba habitada por Homo Habilis.

    La luz que recibimos de los objetos astronómicos (Neptuno, Próxima Centauri, Sirius, Pléyades, NGC6188 y M31) fue emitida hace tiempo.


    - Bueno, pues lo único que deberíamos hacer para ver a Léonidas y sus 300 en las Termópilas es observar un espejo que se encontrara al doble de distancia en años luz que el tiempo que ha pasado desde la batalla.


    A ver... La batalla de las Termópilas ocurrió hace 2400 años. NGC2170 está a unos 2400 años-luz. O sea, que la luz que ellos ven de la Tierra ahora mismo fue emitida durante la batalla de espartanos y persas.

    Pero claro, suponiendo que hubiese un espejo allí enviándonos de nuevo la imagen a la Tierra tardaría otros 2400 años en llegarnos de nuevo a nosotros. Por eso necesitamos buscar un objeto a la mitad de distancia. Si colocáramos un espejo, por ejemplo en la nebulosa de Orión, M42, situada a unos 1200 años-luz, la imagen de Leónidas les llegó a M42 hace 1200 años y ahora estaría llegando de nuevo a nosotros rebotada en el amable espejo.




    NGC2170 (izquierda) emitió su luz cuando en la Tierra se desarrollaba la batalla de las Termópilas. 
    M42 (derecha) está a medio camino.




    - ¡Niñaaaaaa! ¡Enciende el video que va a empezaaaaar...!

    Por desgracia, hay muchas razones por la que esta nueva versión de 300 no nos va a llegar nunca (ni tan siquiera con calidad screaner):  La dilución geométrica (los objetos lejanos son más débiles), la dispersión de la luz por las partículas de gas y polvo que hay entre las estrellas, los aumentos necesarios del espejo de Orión para ver las barbas de Leónidas, bloqueos de la luz por eclipses (por ejemplo, imagina que en el momento de la batalla Grecia estaba en la otra punta de la Tierra y no era visible desde M42). Y, además, ¿De verdad esperas que haya un espejo en la nebulosa de Orión?

    Bueno, pero es bonito hacer volar la imaginación. Yo, desde luego, en cuanto inventemos el hiperespacio, lo primero que haría es poner un espejo en M42, volver a la Tierra y comprar palomitas.